instruments

volver1. Viola de roda

Eixe instrument com es diu?
Aquesta és la pregunta més escoltada  quan algú te l'oportunitat de veure la viola de roda.

S'obre la tapa de la viola i es veu que és un cordòfon que sona quan una roda de fusta frega uns jocs de cordes que l'intèrpret col·loca en funció del so buscat.

Primer expliquem com funcionen les cordes cantores. La roda de fusta, que fa donar voltes amb la ma dreta, frega aquestes cordes que es posen a sonar. Les diferents notes es realitzen quan la ma esquerra prem un teclat que talla la vibració de la corda a diferents distàncies, amb el que sonen les diferents notes.

Un segon joc de cordes en ser fregades emeten un so continu, el bordó. Pot ser afinat amb diferents notes, segons la tonalitat de la peça a interpretar.

L'altre joc de cordes son les conegudes com a "mosca" o "perro", i serveixen principalment per fer combinacions rítmiques que acompanyen a la melodia de les cantores. Aquestos cops rítmics s'aconsegueixen amb la ma dreta, amb les accentuacions que faça en girar la roda.

Aquesta viola l'ha feta un Luthier de Vilert, en Girona que li diuen Sedo.

Escolta la Viola de Roda.

volver2. Cromorn

Es coneixen amb aquest nom una família d'instruments de llengüeta doble corbats en forma de ganxo per l'extrem del pavelló. També es coneixen com a "doblats". Tenen la característica que els llavis no estan en contacte amb la doble llengüeta, sinó que hi ha una mena de càpsula de fusta que envolta la canya i que te una obertura per on es bufa.

La família està formada per el cromorn soprano, el tenor i els baixos, en funció de la seua tesitura.

En castellà s'anomenen cromornos o orlos, en italià doppioni, en francés krummhorn i en anglés crumhorne.

Escolta el Cromorn.

volver3. Rabell

Instrument d'arc, usat des de finals de l'edat mitjana.

Fins al segle XVI, va tindre una gran acceptació , ja que era tocat pels músics en les festes populars i balls.

L'invent i adopció del violí el feren caure el seu ús excepte en algunes zones on ha quedat com a un instrument tradicional.

El seu ús en l'actualitat és acompanyant la veu d'algun rabellista que amb ell ens canta les seues cobles i romanços.

volver4. Sacabutx

'Es un instrumento de metal que se larga y recoge en sí mesmo; táñese con los demás instrumentos de chirimías, cornetas y flautas. Díjose así porque, cualquiera que no estuviese advertido, le parecería cuando se alarga sacarle el buche.' Aquesta és la particular i simpática definició que ens proporciona Covarrubias en el seu Tesoro de la lengua castellana de 1611. ' Sacabutx' = nom donat als segles XV i XVI a la trompeta baixa, després coneguda com a trombó. El sacabutx va ser, juntament amb la corneta, el primer instrument que va entrar en les esglésies. La seua participació en una missa ja és mencionada al 1503 en Innsbruck. En aquesta època, el sacabutx servia de baix en les famílies dels oboès, trompes i flautes. En l'actualitat el seu ús s'està recuperant gràcies a la tasca d'alguns luthiers que construeixen rèpliques dels models antics i de la naixent interès per la música antiga.

Les mides del sacabutx son més reduïdes que les del seu contemporani, el trombó, tant en el diàmetre del pavelló com en de la vara.

Escolta el Sacabutx.

volver5. Flauta

Instrument de vent, construït en fusta o metall, que en el temps ha donat origen a dues famílies, la de les flautes de pic o rectes i les travesseres.

En el nostre cas totes les que toquem son de la família de les flautes de pic. En l'embocadura tenen una entalla que deixa passar un fil d'aire dirigit contra la vora tallada obliquament de viaix.

La de menor grandària s'anomena flauta sopranino. Les seues mesures, que la fan semblar de joguina, li donen un so dolç i agut que la fan destacar d'entre altres instruments.

Seguint l'ordre per la grandària ens trobem amb les flautes soprano, contralt, tenor i baixa.

Les flautes no sols es diferencien per la longitud; també tenen diferències segons siga l'època a la qual pertanyen, sobretot en la forma de l'embocadura, la posició dels dits per fer cada nota i el so.

Escolta les flautes.

volver6. Tarota

Instrument tradicional català que al segle XIX formava part de la cobla de tres quartans; és de fet una xirimia, és a dir, un instrument amb les característiques d'instrument culte (comparant les característiques, sobretot el dàmetre interior) però d'us popular, per la qual cosa creiem que no va canviar l'instrument de xirimia a tarota sinó l'ús i amb ell el nom, és a dir la xeremia d'església passa a tenir un ús festiu i a ser, (potser amb canvis menors) la tarota.

Aquesta mateixa tarota, al modernitzar-la i posar-hi claus de digitació, va passar a ser el tible i la tenora de la cobla de sardanes.

volver7. Dolçaina

La dolçaina és un instrument tradicional de la cultura valenciana, d'origen àrab. (950 d.c.)

Ha sigut l'instrument de carrer més important per als valencians; el dolçainer feia arribar als pobles melodies que aquest coneixia o podia no conèixer, a més de complir el paper tradicional i festiu, essent paper fonamental en tota festa dels nostres pobles.
A meitat d'aquest segle, la dolçaina tingué una crisi molt forta, arribant a perdre's en molts pobles els dolçainers i havent de recórrer a altres d'altres pobles, Actualment es recupera poc a poc i torna a ser un pilar important en manifestacions populars i religioses.

Extensió. L'extensió de so real és del La 4 fins al Mi 6, utilitzant-se en algunes ocasions el Fa# 5, sempre preparat, lligat i en progressió de graus conjunts
Lectura i escriptura musical. La música composada per a dolçaina sempre s'escriu en clau de sol. El nostre instrument és conegut per Dolçaina en Sol, i això vol dir que és un instrument transpositor que llig la seua música en Sol. Les partitures escrites correctament per a la dolçaina estan transportades per un instrument en Sol, així, la nota més greu és el Re. Si es volen conèixer les notes reals (en Do) en una partitura per a dolçaina, és necessari transportar una quinta justa ascendent.Per tant, si no especifica el contrari, en els següents apartats, quan es detallen noms de notes i/o tonalitats es refereixen a les pròpies de la dolçaina( en Sol) i no a les notes reals (en Do).

Acústica. El so de la dolçaina és penetrant i molt potent. Fins fa molt pocs anys, la seua activitat s'ha desenvolupat exclusivament als carrers i places de pobles i ciutats, i ha sigut la protagonista en les grans concentracions de públic en les festes i costums de les nostres comarques. Per aquest motiu, és lògic que en la seua contínua evolució s'haja valorat i desenvolupat la seua potència sonora.Malgrat que la dolçaina produeix sons en una tessitura aguda, té una gran personalitat tímbrica a causa de la riquesa d'harmònics.

El domini de l'afinació es basa en combinacions de posicions sobre 8 forats (7 davant i un darrere), i en canvis de pressió d'aire i embocadura.

Registre. L'àmbit acústic de la dolçaina es divideix en dos registres que tenen la seua diferència en el timbre i la manera en què es produeixen.

Registre Mig. El so és natural, és el més descansat i relaxat dels dos. Componen la primera octava, el Re greu (La 5 real). La seua afinació és relativament senzilla.
Registre Agut. Són els primers harmònics de les notes naturals que es produeixen per un augment de la pressió de la columna d'aire. La seua afinació és molt complexa i la seua execució és difícil i cansada. Mantenir este registre durant un cert període de temps és relativament pesat. Es compón de la segona octava, del Mi agut (SI 5 real) al La agut (Mi 5 real).Tonalitats. Les tonalitats més utilitzada són: Sol M, Re M i Mi m ja que el Fa# es produeix de manera natural, i el Do# igual que el Re# són alteracions relativament senzilles.

De certa dificultat tenim el Do M, ja que el Fa natural no es produeix de manera natural i dins de l'escala natural de la dolçaina està considerada com una alteració. Per una altra banda no hi ha la tònica inferior.

Dinàmica. Com ja s'ha dit anteriorment, el so de la dolçaina té una gran potència sonora, això implica que tocar fort és normal, i tocar més fort és impossible.
Amb les noves tècniques d'interpretació actuals, es poden aconseguir efectes de dinàmica.

volver8. Txalumeau

Instrument de vent amb llengüeta simple que deriva de l'aulos grec i de la tíbia romana i és l'antecessor del clarinet. Està format per un tub cilíndric amb nou forats que sonen per l'acció d'una llengüeta batent.

El podem trobar en diferents grandàries.

Escolta el Txalumeau.

volver9. Acordió de Pau

L'acordió és un instrument composat per una manxa proveïda en un dels seus extrems per un teclat: les tecles s'accionen amb els dits de la ma dreta, la qual juntament amb la ma esquerra actua sobre l'altre costat de la manxa en el moviment de compressió i expansió de la mateixa.

Cada tecla que és accionada li correspon una xicoteta làmina que a la que el pas de l'aire fa vibrar com una llengüeta simple.

El nostre acordió, l'acordió de Pau, encara és xicotet, però ja veureu com sonarà en fer-se gran, ja.

volver10. Botella d'anís

En 1870 una famosa marca d'anís, va introduir una botella amb uns característics relleus a la seua superfície.

El seu fet inicial era facilitar la subjecció i que no relliscara de les mans.

La inventiva tradicional no va desaprofitar aquesta oportunitat.

volver11. Reguerrec

Un altre instrument tret de la saviesa popular.

Dels pals de granera trencats es feien mosses,es gratava dalt i baix amb un altre objecte... i a cantar !

volver12. Cànter

De tot es trau profit. Quan es trencaven els cànters ( cassoles, olles..) i eren inservibles per a la cuina, amb una pell i una canya s'aconseguia tocar la simbomba.

I robant-li l'espardenya a l'avi i el didal a la tia s'aconsegueix un instrument musical de grans possibilitats.

volver13. Morter

Amb alls o sense ells, colpejant rítmicament en el fons i en els laterals és l'instrument perfecte per a acompanyar el cant en reunions improvisades.

volver14. Culleres

És un altre exemple d'adaptació d'útils casolà o de treball a usos musicals.

Com curiositat dir, que en alguns països, com al Canadà se les considera instrument folklòric amb entitat pròpia.

volver15. Petxines

El mar com inspirador de romanços, històries i llegendes ens ofereix aquest "aliment-instrument" musical. (També podeu provar a tocar les escopinyes i altres mol·luscs diversos amb estries).

volver16. Carraca

Idiofon percudit que al costat de les MATRAQUES acompanya en els oficis religiosos de Setmana Santa donada la prohibició d'utilitzar campanes en aquesta època.

Hi ha matraques de campanar, que tenen diversos cossos de fusta i s'accionen amb una maneta. Quina matraca !

volver17. Castanyoles

Encara que puga semblar mentida, els seus orígens són prehistòrics. Tant és així, que les trobem en tots els continents. Les úniques que han evolucionat al llarg del temps són les espanyoles.

Per això, des d'aquí vos convidem a tafanejar les "prehistòriques" castanyoles de diferents regions del món.

volver18. Paella

Intenta-ho! Agafa una paella pel mànec, un didal o una clau de les antigues, i intenta colpejar en el seu fons, el seu bord i el seu cul...i ja ens dius.

volver19. Campana

Són antiquísimes. Segons conten, els egipcis i perses les coneixien i utilitzaven. En l'època de Xou ( 1050 a. De C. ), en l'antiga cultura xinesa les agrupaven bé en 12, bé en 16 campanes afinades cromàticament i les usaven de carrilló.

Han sigut i son una peça important en la vida dels pobles, relacionada tant amb aspectes religiosos com civils. En el s.VII s'inscrivien a les campanes dels monestirs cristians "Planc en les exèquies, crebant els raigs, celebre els dissabtes; excite els peresosos, dissipe els tempestats, calme les disputes sagnants".

volver20. Bendir o Duff

És un tambor xato amb un o dos parxes pegats i un sistema de ressonància que en alguns casos és un joc de fils de budells vibrants contra el pegat i en altres unes xapes al mode d'una pandereta gegant.

S'usa al Marroc ( i en molts altres països àrabs) per a bodes i altres rituals importants en la vida social.

volver21. Darbuka

Tambor per excel·lència de la cultura àrab, trobant-se restes ceràmiques que daten la seua existència en el neolític.

La seua versatilitat a través del temps li ha fet ser el principal instrument de percussió en la música clàssica persa; participar en els grups folkòrics de música andalusí; i transcendint de la cultura islàmica i popular, participant en suite simfòniques; i en l'actualitat irrompent en orquestra de jazz.

volver22. Tabalet

El tabal és l'instrument de percussió que sempre acompanya a la dolçaina.

Les característiques d'aquest són:

Té una altura aproximada de 20 cm. i un diàmetre de 30 cm. Els parxes antigament eren de cabra, però ara ho són de plàstic, fibres i tot tipus de materials sintètics.
El de dalt,es a dir el parxe que rep tos els colps s'anomena " pell de batre" i el parxe de baix "bordoner", per això de que és el que soporta la tensió dels bordons que quan vibren produiexen eixe so original.

El cos central és de fusta amb dos anells que faixen les pells; mitjançant la corda amb els tensors de cuiro es tensen fins que s'aconsegueix un bon so.

Els bordons que travessen la pell "bordonera", travesant tot el parxe al llarg , li donen al tabal aquest so característic.

Escolta el Tabalet.